La llengua catalana a la Unió Europea:
Un dret indiscutible
La llengua catalana és una llengua romànica amb una tradició de molts segles. A més, és l’idioma original i propi dels Països Catalans, indret de la Mediterrània que comprèn: El Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears -a Espanya-, el Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) -a França-, L'Alguer (Illa de Sardenya) -a Itàlia-, així com el Principat d’Andorra, únic país independent del món, on l’idioma oficial és el català. També és parlat a l’anomenada “Franja de Ponent” a la Comunitat d'Aragó, i a el Carxé (Múrcia). Vull donar aquesta dada tan bàsica, per començar, perquè encara hi ha persones arreu d’Espanya i del món (universitaris, fins i tot) que creuen (o volen creure) que el català és un dialecte i això els serveix d’excusa perfecte per menystenir-lo. Darrerament (maig de 2004), s’ha demanat que el català sigui llengua de treball en el Parlament europeu, però el màxim que s’ha aconseguit és la promesa que la futura Constitució europea comptarà amb una traducció catalana. Pobre concessió a una llengua de tanta tradició l’únic pecat de la qual és ésser parlada en un nació que actualment no és Estat (Catalunya), i no ho és perquè des de 1714 no li ho han deixat ser, no perquè sigui una “moderna” reivindicació per fastidiar Espanya, com pensa una gran majoria d’espanyols i de foranis que desconeixen la història. Tampoc no ha servit de gaire argumentar que és la llengua oficial d’Andorra, país petit dels Pirineus, el qual per primera vegada optava a presentar-se al Festival d’Eurovisió però, vet aquí, que no ha passat les proves que donaven accés a la final i, per tant, al Festival en si. No és que el cèlebre concurs musical sigui d’especial interès però hauria suposat una magnífica oportunitat perquè el català arribés a milions de llars europees. És evident que, en aquest món globalitzat, si no et coneixen vol dir gairebé que no existeixes . . .
Val a dir que la pressió de l’actual govern català (i també de l’espanyol) podria haver estat més contundent. No fa pas gaire l’executiu català va inserir un anunci de publicitat institucional a dos diaris europeus amb motiu de la sessió preparatòria de la Conferència Intergovernamental (CIG), que es va fer a Brussel·les. L’anunci s’ha publicat als diaris International Herald Tribune i Le Soir. En el text de l’anunci, el Govern apel·la a la solidaritat dels ciutadans d’Europa per aconseguir “el reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea, amb la seva inclusió a l’article IV.10 de la Constitució europea,” remarca que és conegut “per onze milions d’europeus i similar, en nombre de parlants, al grec o al suec” i recorda que “és la llengua en què escrivien Ramon Llull, Ausiàs Marc, Carles Riba, Mercè Rodoreda i Josep Pla.” Molt maco però insuficient. D’altra banda, una pregunta (o actitud de sorpresa) habitual aquests dies és la de per què aquesta necessitat de fer oficial la llengua catalana a Europa. Crec que des del punt de vista català és evident, és tracta d’una afirmació d’identitat. Ignasi Guardans, candidat per CiU en les eleccions europees del 13/juny/04, així ho expressa en la seva web: “S’ha de promoure la utilització de la llengua catalana en el Parlament europeu perquè, així, els nostres eurodiputats s’expressaran en llengua catalana en determinats esdeveniments del Ple per tal de donar fe de la nostra identitat nacional i de la nostra presència a les institucions comunitàries.”
D’altra banda, també seria bo desmentir un altre dels tòpics més estesos sobre el català, aquell que remarca la seva condició de llengua minoritària. Però . . . com pot ser minoritària una llengua que parlen onze milions de persones? ¿Minoritària respecte de quines llengües, esclar? ¿No serà que el terme, més escaient, minoritzada (és a dir, “obligada” a ser considerada “menor”) no és políticament correcte? ¿O és que, un altre cop, ens han de passar per la cara que no som un Estat (perquè no ens ho permeten!) i que aquí rau tota la qüestió? Sigui com sigui, el català hauria de rebre el reconeixement constitucional a la Unió Europea. El 18 de juny és la data prevista per l’aprovació definitiva del text i, com diu el politòleg Àngel Mesado: “Ara més que mai cal aprofitar el moment històric.” És bo recordar aquí que la llengua catalana és la setena llengua de la Unió Europea per nombre de persones que la tenen com a llengua oficial en els respectis territoris. Per demografia, és equiparable a la portuguesa, a la grega i a la txeca, i és més parlada que la llengua sueca, la búlgara, la danesa o la finesa.
Sé perfectament que molta gent de fora (i de dins) de Catalunya pensa que els catalans ens queixem sempre de vici o que som com nens petits que sempre ploren i que mai no estan d’acord amb el que tenen. Fins i tot, darrerament, se’ns acusa, en el súmmum del paroxisme, de voler “robar” el que, de fet, ens fou robat en acabar la Guerra Civil espanyola. Parlo dels Papers de Salamanca, que són un seguit de documents arrabassats (sense tenir en compte els que foren destruïts) a la Generalitat de Catalunya, institucions i persones catalanes, i considerats com a botí de guerra per part del bàndol franquista, “vencedor” en aquella terrible confrontació bèl·lica. Una qüestió tan fàcil d’entendre com la devolució d’aquests documents, avui dia, quan en teoria hi ha calma ideològica o, si més no, entesa entre la gent, s’està convertint en una mena d’afront per als castellans de Salamanca.
Tornant a l’escenari europeu, on Catalunya sempre si ha sentit integrada, una cosa és ben clara, almenys des del nacionalisme moderat: “S’ha de treballar per al reconeixement de Catalunya com a nació a Europa, i per tant pel dret de Catalunya a participar directament en les decisions de la Unió Europea, i per al reconeixement del català com a llengua de la Unió. Els ciutadans de Catalunya han de poder tenir dret a adreçar-se en la seva llengua pròpia amb les institucions que els governen des d’Europa. No hi pot haver cap tipus de discriminació respecte altres llengües que, encara que siguin molt menys parlades que el català, tinguin el caràcter d’oficial d’un Estat. La riquesa d’Europa es basa en la seva pluralitat, per això cal oposar-se a qualsevol mesura que contribueixi a la uniformització cultural. Catalunya, al llarg de la seva història, sempre ha mantingut una posició oberta a l’exterior i Europa ha estat el marc geogràfic natural de les seves relacions d’intercanvi cultural i econòmic, amb el Mediterrani com a principal àrea d’influència.”
La condició de nació amb identitat i autogovern propis en un món cada cop més interrelacionat, converteix en una necessitat la capacitat de Catalunya de projectar-se en l’àmbit exterior amb una política pròpia. Però també és evident que fins que Catalunya no recuperi la seva condició d’Estat, el català com a llengua i cultura ho té molt complicat per rebre un tracte d’acord amb el pes que, en realitat, representa. Els defensors a ultrança de la unitat d’Espanya estan horroritzats només de pensar que l’Estat espanyol pugui, com diuen ells, “disgregar-se.” I no és menys cert alhora que Catalunya té un dret natural, històric i polític, reconegut internacionalment a les nacions: l'autodeterminació. Si la voluntat dels catalans és anar més enllà de l'autonomia, tenen dret a la plena independència de la seva organització política i govern. Les autoritats franceses i espanyoles han comès incomptables injustícies històriques. En aquest greuge és on es troba, en gran mesura, el fonament moral de la independència nacional de Catalunya. Amb els actuals estats espanyol i francès, Catalunya sempre tindrà el dret de reclamar la llibertat nacional, del tot lícita i injustament negada.
I per què tant d’enrenou, dirien alguns intencionats desconeixedors de la història? Doncs, perquè si la davallada comença veritablement al 1714 (encara que arrencaria del 1640 amb la Guerra dels Segadors i del 1659 amb Tractat dels Pirineus, pel qual les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya passaven a dependre de França. Tot allò que era català va quedar sense cap reconeixement ni dret) és després de la Guerra Civil espanyola (1936-39) quan la persecució contra tot allò que feia referència a la catalanitat va ser criminal i absoluta: els himnes, els escuts i les banderes pròpies també van ser prohibits. Les biblioteques van ser “depurades” i els llibres en català, cremats o confiscats, així com els arxius. El castellà es va imposar en tots els serveis públics i com a única llengua. Es va obligar a canviar els noms de persones, associacions, establiments, carrers i ciutats. Només es podia usar la llengua catalana en la vida familiar. Aquelles persones que van mostrar signes de catalanitat o d’haver estat membres del Govern català escollit per la voluntat popular van ser empresonades, assassinades o van haver-se d’exiliar.
Darrerament, dins el territori català, sembla que hi ha hagut un retrocés en l’ús social de la llengua catalana, encara que s’ha donat un increment del seu coneixement. Aquest fet planteja però tota una sèrie de reptes que cal gestionar bé per no trencar la línia ascendent a favor del coneixement de llengua, en opinió del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà, el qual es planteja, d’una banda, la necessitat d’atendre la demanda de formació en llengua catalana en els diferents Serveis Locals de Català de la població estrangera immigrada, preferentment; i, d’una altra, la realitat mostra que el creixement de l’ús institucional de la llengua a l’administració, l’ensenyament o els mitjans de comunicació no ha comportat un increment de l’ús quotidià del català com es preveia. És ben cert que els nens, a escola, parlen català mentre fan activitats però a l’hora del pati, en temps de lleure, tenen tendència a fer-ho en castellà. Sense ésser alarmistes i davant d’aquest retrocés en l’ús social, “per consolidar –segons el CNL Eramprunyà– la normalitat del català com a llengua de comunicació social haurem de facilitar-ne l’aprenentatge per a tota la població amb els reforços econòmics i tècnics que calguin i aconseguir un context social favorable perquè esdevingui llengua d’ús habitual.” Cal que la gent senti la necessitat d’usar-la sense que mai s’hi senti obligada i, pel fet de no fer-ho, veure’s exclosa de la societat. Això últim, essent el castellà cooficial a tot l’Estat espanyol, no passarà mai ni és voluntat de cap català excloure ningú pel fet de no saber el català. Un altre cas ben diferent podria ser el d’aquella persona que mostrés un rebuig injustificat al fet d’aprendre la llengua.
Al voltant d’aquesta nova situació sociolingüística hi ha hagut qui ha volgut espantar la gent dient que el català no té futur i que és poc més que una llengua condemnada a la desaparició. Vaja! Per a aquells que creiem que això no passarà o, si més no, pensem que no ha de passar, recomano la lectura de l’últim llibre de Lluís-Anton Baulenas, El català no morirà, un assaig fonamental per entendre què està passant actualment amb la llengua catalana.
Per acabar, només un prec: si us plau, que aquelles persones que, malgrat tot, no entenguin o no vulguin entendre la realitat sociocultural, política i lingüística de Catalunya, almenys que no hi mostrin actituds descarades de despreci o rebuig.
Bibliografia
Diari AVUI, Barcelona
Diari La Vanguardia, Barcelona
Cop d’ull, Full informatiu del CNL Eramprunyà, 1r semestre, núm. 6, Castelldefels
Wed d’Ignasi Guardans: http://www.guardansxeuropa.org/home.php
Vilaweb, diari electrònic: http://www.vilaweb.com